MIQUEL MARTÍ I POL  -Roda de Ter 1929-  Vic 2003.
Poeta , escriptor i traductor.
 Als  catorce anys va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil del seu poble.
Fa una poesia social.
Va patir durant més de trenta anys la malaltia de l´escleròsis múltiple, de la qual moriría.
Destaquen entre els seus llibres de poesia : La fabrica (1972) i Estimada Marta (1978).
Va mantenir una estreta col-laboració amb Lluis Llach,

 POESIA "ESTIMADA MARTA "

•Marta, la plenitud no és un erm 
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.

 

 

He possat aquesta fotografía  per què em recorda la poesia "Estimada Marta" .

 MONTSERRAT ROIG

ACTRIU   ESCRIPTORA PERIODISTA  DOCENT

ESTUDIS:

INSTITUT MONTSERRAT ( BARCELONA)

ESCOLA D’ART DRAMÀTIC ( BARCELONA)

UNIVERSITAT DE BARCELONA

LLICENCIADA EN FILOLOGIA I LLETRES 1968

FOU LECTORA DE CASTELLÀ A LA UNIVERSITAT DE BRISTOL.

PROFESSORA A LES UNIVERSITATS DE GLASGOW I PHOENIX.

DUES RELACIONS SENTIMENTALS 2 FILLS

ACTIVISTA POLÍTICA     FEMINISTA

                FRAGMENT DEL LLIBRE EL TEMPS DE LES CIRERES

La `Natàlia no havia estat al barri xino de nit fins que va conèixer l’Emilio,  i ara l’estrenyia com l’amant-Natàlia buscava refugi als braços de l’heroi-Natàlia. ¿Creus que això s’acabarà algun dia? L’Emilio no contestà. Saps, continuà la Natalia quan m’expliques la història del nostre passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. Creus que això s’acabarà algun dia ?, repetí. L’Emilio no contestà. A cau d’orella li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó es d’un poeta de la Commune Francesa. J.B. Clément. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres:

•       EL TEMPS DE LES CIRERES es un referent a la cançó francesa ¨Le temps de cerises¨.

Himne revolucionari associat a les comunes franceses. Metàfora poètica de la revolució.

Vídeo (ctrl + clic)

Certificats català

En aquest enllaç trobareu informació sobre la titulació de català:


http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Certificats%20de%20catala/Arxius/Equiv_llista.pdf

             'Joan de l'ós' de Josep Maria de Sagarra recitat per Sílvia Bel.

Per Calders

           
 En aquest  video presenta la realitat que divergeix completament del que explica el narrador i solen mostrar l’humor i l’enginy de Calders a l’hora d’escriure.Fragment de l'espectacle 'Antaviana' de Dagoll Dagom, a partir de contes de Pere Calders.

Salvador Espriu

Sóc una pedra, sí, una pedra.

Em trobo a la plaça Salvador Espriu.

Fa 31 anys que estic aquí; quan

encara tota la plaça estava ensorrada

hi havia un gronxador de ferro i un quiosc de gelats.

Amb el pas del tems he viscut moltes aventures,

algunes  un tant perilloses:                     

Mainada que amb els seus

jocs m’han fet volar,

mans que m’han fet servir per aixafar insectes,

i algun gos desaprensiu que m’ha pixat a sobre.

Fins i tot vaig conèixer al senyor Josep Tarradellas

L’any 1986, quan va presidir la inauguració

de la nova plaça.

Ara les tardes més entretingudes són aquelles que,

sense ànim de ser xafardera,

escolto algun que d’altre secret

que s’expliquen algunes persones

ben entretingudes mentre mengen pipes.

Sobretot m’ho passo genial quan

els alumnes de l’escola d’adults es graduen.

La cara de felicitat que fan quan es fan la foto

després d’haver aconseguit els seus objectius...

Això no té preu!

Oi que mai podríeu haver pensat

que una pedra tingués

una vida tan entretinguda?

-La pedra

MARÍA MERCÈ MARÇAL "BERTA HERNADEZ"

                                                             BERTA HERNADEZ



                                                             MARÍA MERCÈ MARÇAL

Va neixer a Barcelona el 13 de Novembre 1952 fins l'any 1998.Va ser poeta, catedrática de català ,narradora i traductora catalana.El dibuix del rellotge representa que cuan tocava la hora en punt el seu home no venia i que pasa-ven les horas i ella seguía esperant.

FRAGMENT:

-Mostra la complexitat d'una poesía que es basa en l'imaginari col.lectiu.Si bé en els propers llibres de poemes Marçal crea els seus propis símbols en aquest la poetessa s'apropía d'elements col.lectius que reelabora amb la seva mirada particular.Aquest article pretén mostra la complexitat lírica de 5 poemes i arribar, així a una certa comprensió de l'univers marçalià dels anys 1980.

CARMEN RIERA GUILERA (SERGIO GONZALEZ)

                                                         SERGIO GONZALEZ


                                                       CARMEN RIERA GUILERA

  Va neixa a Palma de Mallorca en 1948,és dònar a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre "Te
deix", "Amor la mmar con a penyora",es considerada un best-seller de la letirartura catalana i escollida menbre de la real academia Easpanyola.

He escollit aquest fragment perque crec que és poètica per l'enumeracio que la caracteritza.

FRAGMENT:
"Creix el ferratge, el blat, l'ordi, la canyament sota el verivou dels aspergues.Olor de terres humida. Paranys per a caderneres dintre l'alfals amb reclams que empersones, després, diminutes gàbies betllades pels moixos".

Isabel clara simó: La salvatge

Autora: Isabel Clara Simó 

Naixement: 4 d'abril de 1943

Alcoi(l'Alcoià)

Activitat: Escriptora, periodiste, politica

Nacionalitat: País valencià

Primeres obres: És quan miro que hi veig clar(1979)

Llibre: La salvatge(1993)

Li diu perversa, i ella el mira amb tedi, i la mirada buida de noia avorrida irrita en Joaquim i ataca més a fons, fins arribar, amb les paraules, als llocs secrets on la pell és fina de debò i on fa mal fins el ròssec d'una ala de papallona.“

He triat aquest imatge perque em va recordar al fragment , El llibre tracta sobre el desitg, la posesió i la autodestrucció, que governa  l’apasionada reacció entre tots dos.

 Estefania Nuñez Ges 2

MARIA ANTÒNIA OLIVER

                                                          MARIA ANTÒNIA OLIVER
         Nascuda a Menorca (Illes Balears) ,al Desembre del 1946 ,és una destacada escriptora menorquina
         resident a Barcelona des de l'any 1969.
         He escollit aquesta imatge per que el fragment que agafat parla d'una dona que te càncer.

Joana E' (Edicions 62) de Maria Antònia Oliver FRAGMENNT DE LA SEVA OBRA.

Nota de l’autora 
Aquesta és una història real. 
Vaig conéixer na Joana a Barcelona, l’any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital. Em va explicar la seva història i jo li vaig dir que en volia fer unanovel.la. Ella es va posar a riure i em va dir: «Però si és un melodrama! No s’ho creurà ningú.» 
L’any vuitanta vaig començar a escriure la novel.la. Tenia cassettes amb la seva veu, blocs de notes amb les meves impressions i qualque apunt d’ella, però també tenia al cap altres projectes que m’estiraven més que aquella història i ho vaig deixar estar per més endavant. L’any vuitanta-cinc m’hi vaig tornar a posar, i quan ja havia escrit moltes pàgines —amb les quals no m’hi trobava a gust— me’n vaig adonar que no havia trobat el to de la història. I ho vaig tornar deixar. 
L’octubre de l’any vuitanta-vuit jo em vaig posar malalta i na Joana em va venir a veure al Clínic. Estava magra, molt desmillorada. Em va dir que tenia càncer, que no viuria gaire temps. Que se’n volia anar a Londres, «m’agradaria morir-m’hi, perquè és la ciutat que més estim». 
I, com ella volia, va morir a Londres el 22 de desembre. 
El mateix dia que moria mumpare. Justament l’endemà que jo vaig sortir del Clínic. No vaig poder anar ni a l’enterrament de mumpare ni a la incineració de na Joana, però aquelles morts em varen marcar. 
Uns mesos després vaig intentar de bell nou escriure la novel.la. Si ella m’havia dit que era un melodrama, escriuria un melodrama. I em sembla que vaig trobar el to: es tractava de fer sentir la seva veu, i no la meva. Es tractava que no fos jo qui explicàs la seva història, sinó ella, amb el seu llenguatge, la seva manera d’explicar-se, els seus dubtes, contradiccions, moments de felicitat i moments de misèria, amb la seva por i la seva indignació, les seves obsessions, amb les coses que m’havia volgut contar i les que m’havia amagat, amb la ingenuïtat, la saviesa, la racionalitat i la passió amb què ella s’exterioritzava. 
I amb les meravelloses interferències de tres escriptores cabdals —Víctor Català, Virginia Woolf i Charlotte Brontë—, que potser el lector no notarà però que hi són tot al llarg del llibre. Algunes les hi posava ella, «si algú ho ha explicat tan bé, per què no utilitzar-ho?». I algunes les hi he posades jo, pel mateix motiu que ho feia ella. 
A part d’això, m’he limitat a garbellar —només una mica— els seus records i els meus papers; a posar-hi una mica de literatura: a canviar els noms i els oficis dels personatges, els llocs on passa l’acció, i a tallar la història amb el seu segon casament. Però he conservat, això sí, el seu nom de fonts, el que ella em va dir quan ens varen presentar: Joana E. 
Ha estat una història que he tingut com un corcó, més o menys amagada però sempre present a la meva ment, fins ara que l’he escrita. Ara me’n sent alliberada. 
Aquesta és, doncs, la història d’ella. 
M. A. O. 

Solitud, Caterina Albert

"De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior. Al mateix temps se li despertà una devoció extàtica per aquell homenet remirgolat, que a força d’enginy i bonavolença l’havia feta remuntar fins a espais serens que mai havia conegut encara."

Aquesta melodia té relació amb el text extret de la novel·la Solitud de l'escriptora Caterina Albert, ja que fa referència al viatge que pren la protagonista (Mila) cap al seu interior.

https://www.youtube.com/watch?v=qKbw-U7f9dU&feature=youtube_gdata_player

Sortida Ges2 Matí Sant Jordi 2014

Vídeo que explica la obra de Don Juan Tenorio de José Zorilla. Hecho por los alumnos de 1º de Bachillerato del IES Sant Feliu de Guíxols, curso 2013/14.

Poema Clementina Arderiu

CANÇÓ DE LA BELLA CONFIANÇA

A l'amat he donades

totes les claus;

jo tinc totes les seves,

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons.

Tantes forces ocultes,

tants pensaments

allà dins són escàpols a tots

moments!

Bé seria debades

sotjar-hi un poc:

l'aldarull colpiria

més que no un roc.

Contentem-nos d'una ombra

o d'un ressò.

Que ell es digui els seus comptes

com me'ls duc jo.

Mapa de les llengües

Si seguiu aquest enllaç trobareu una web molt interessant on surten totes les llengües que es parlen al món. Amb el cercador podràs trobar els llocs del món on es parla una llengua determinada.

http://www15.gencat.net/pres_casa_llengues/mapes/