La tempesta
Un cel negre amenaçava amb pluja, de tant en tant, els trons feien trontollar els vidres de la finestra.
Quina por! Em deia per dins, perquè ningú escoltés, la feblesa d'una ànima turmentada.
La pluja va arribar, i tal com va arribar se'n va anar, i l'ànima turmentada de sol se'n va emplenar.
Aquest microrelat és gairebé un poema. Sort que després de les tempestes surt el sol!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada