EL COLOMBO

 EL COLOMBO

El Colombo era un home vell d'uns 65 anys amb cabell canós, ulls petits, nas gruixut, baixet i  geperut.

Ell vivia en el Carrer de Teulera de Santa Cristina d'Aro era un home alcohòlic, feia molta por quan el veies pel carrer i t'espantaves. Era una persona que li agradava perseguir a la gent però sobretot als nens petits. Jo me'n recordo quan tenia 8 anys vaig anar a les fires amb les meves amigues, hores desprès quan ja va enfosquir ens vam separar i jo m'en vaig anar a casa. Clar aquell dia vaig tenir que tornar sola cap a casa ¿ Què passa? Que hi va haver un moment en què sentia que algú m'estava seguint. Després vaig pensar i vaig dir, no crec són paranoies meves. Al cap d'una estona vaig tornar a escoltar com uns passos darrere meu. Em vaig girar discretament i era l'home seguint-me. Llavors per aquest camí no hi havia ningú, anava jo sola caminant. Quan el vaig veure em vaig posar a córrer fins arribar a casa meva. Vaig arribar a casa plorant i amb moltíssima ansietat va ser una de les pitjors coses que em va passar a la vida però bé, des de llavors ja no tornava sola a casa de nit.

EL CIPONA

Era un home alt, una mica gros i molt observador. La seva mirada era freda, els seus ulls no eren molt grans, el seu pèl a l'igual que la seva barba era de color blanc, quan passaves pel seu costat t'entrava tanta por, que t'oblidaves de tot el que havia al teu voltant, l'únic que volies era anar-te del seu costat. Sempre anava acompanyat del seu gos que era marró.

Vivia a un minut de casa meva, així que m'ho trobava molt sovint, es deia per allà que aquest home havia estat a la presó, que cultivava marihuana a casa seva i moltes coses més... jo no sabia si creure aquestes coses, fins que un dia vaig comprovar que un dels molts rumors que deien d'ell eren certes. Teniem una terrassa en comú que desde allà podies veure les altres cases i que tenien dins, vaig anar a veure la seva i em vaig trobar amb un munt de plantes de maria... des d'aquell moment la meva curiositat per saber qui era aquell home va augmentar.

  Tots tenim una història el Manel també.

Al matí, quan sortíem de casa a comprar amb la mare, sempre el trobàvem pel camí. Era un noi jove alt, prim i amb un t'arena tranquil. Al cap sempre mirant el terra com si s'avergonyís d'alguna cosa, gairebé no podíem veure la seva cara bruta per la pols i vermella  per estar molt de temps al sol.

Semblava guapo, tot i que amagava la cara amb una bufanda vella i furada, amb els pantalons esgarrapats i el jersei que  l'hi anava dues o tres talles més gran.

Van passar uns anys, sense trobar-nos aquell noi pel camí. Sempre silenciós quasi transparent, no es deixava veure. La mare en var explicar que el Manel que era com es deia es va queda sense mare i que el pare no li feia gaire cas. La seva àvia es va oferí a fer-se càrrec del nen i ara està estudien al poble del costat. Si tel trobes no el reconeixeràs. 

En David és un noi que conec des de quasi tota la vida, sempre ha sigut un noi molt problemàtic i que es creu molt guai. Ell té una aparença d'un noi amb molt de caracter, al  que no l'importa res, ni l'importa el que pensin d'ell, etc.
Sembla un noi dolent però a part d'aquesta aparença, ell no és així, per fora ho sembla però si el coneixes bé és un noi amb un cor mot gran, és  una persona molt intel·ligent i treballador. D'adolescent no es portava bé a l'institut i treia notes molt baixes, els professors li deien que no seria mai res a la vida però s'equivocaven, ha acabat amb 23 anys siguent somelier i cap de restaurant.

Sara, és veritat que no es pot jutjar a les persones per les aparences com expliques a la teva redacció. 
T'aniria bé  passar el corrector abans de publicar.