Tots tenim una història el Manel també.
Al matí, quan sortíem de casa a comprar amb la mare, sempre el trobàvem pel camí. Era un noi jove alt, prim i amb un t'arena tranquil. Al cap sempre mirant el terra com si s'avergonyís d'alguna cosa, gairebé no podíem veure la seva cara bruta per la pols i vermella per estar molt de temps al sol.
Semblava guapo, tot i que amagava la cara amb una bufanda vella i furada, amb els pantalons esgarrapats i el jersei que l'hi anava dues o tres talles més gran.
Van passar uns anys, sense trobar-nos aquell noi pel camí. Sempre silenciós quasi transparent, no es deixava veure. La mare en var explicar que el Manel que era com es deia es va queda sense mare i que el pare no li feia gaire cas. La seva àvia es va oferí a fer-se càrrec del nen i ara està estudien al poble del costat. Si tel trobes no el reconeixeràs.
Enhorabona, m'agrada molt ben explicat, ha estas un dia fantàstic 😍👏💕
ResponElimina