Aguilenya

aguilenya.

Al compàs de la música dansava, com si d’una ploma caiguent desde el cel es tractés, es movia per l’escenari la ballarina en plena solitud, només acompanyada per un focus que resseguia el seu camí, endevinant on posaria el següent pas.

Les seves llargues cames musculoses pel continu entrenament que requeria el seu ofici es transparentaven a través de les maies blanques que combinant-se amb el color de la seva pell quedaven rosàcies, i el seu petit cos que lluïa un tutú fet a mesura amb tuls que brillaven amb la reflexió de la llum i eren el desenllaç d’un corset verd clar, que decorava la seva ossuda clavícula i llarg coll de cigne, l’estrenyia i allargava la seva postura i tots els moviments amb els quals emocionava al públic. Acariciava l’aire amb els braços, com si pogués alentir les notes dels instruments o augmentar la velocitat al seu gust, ella tenia el control, de cada gest facial i volta que donava amb el seu nas aguilenc i grans ulls et feien sentir observat encara estar a metres de l’escenari, dues boles negres d’obsidiana que contrastaven amb la seva pàl·lida i venuda pell i el cabell ben agafat en un monyo perfecte sense cap cabell fora de lloc, i petites joies que feien un camí per aquells fils negres.

I de sobte amb tothom embadalit amb la seva temprança i habilitat innegable, la música fa silenci, fi del primer acte.

Alba Bartolomé, GES2

 

Sra. Esperança mallol, professora de literatura. Evelin Carrio Ges2

La Sra. Maria,

 

La sra. maria havia sigut una "solterona" empedreïda que va casar-se ja de gran, en un casament de conveniència i ben segur verge encara a cinquanta anys com devia ser en èpoques anteriors.

Era peti-tona, gairebé no devia passar del metre cinquanta però, destacava per tenir un fort caràcter i personalitat. A més tenia un gran sentit d'observació, no li passava res per alt.

El que l'obsessionava de veritat al seu voltant era el tema de economia domèstica. Ella era extremadament estalviadora. Com tota la gent que van viure la seva època de la guerra i postguerra (èpoques molt dures). En aquest aspecte de l'estalvií feia meravelles. No crec que molta gent fos capaç, de superar-la.

Ens explicava que, en èpoques anteriors ella només posseïa un vestit del qual l'hivern li cosia les mànegues i l'estiu les descosia. La recordem haver-la vist durant cinquanta anys portant una mateixa brusa blau marí amb llunetes blanques. A casa seva cap malbaratament d'aigua o altres. Una galleda d'aigua podia tenir diferents usos, com rentar plats, fregar el terra i finalment rentar el gos. Avui en dia no seríem capaços de fer tot això¡Ni pensar-ho! Naturalment, els diners que arribaven al banc ja no veien mai més el sol.

                             DANIEL MARTINEZ

És un jove de 23 anys, de la ciutat de barcelona. una mica esgarrofat, amb el pèl rasta la barba crescuda i d'ulls blaus.

 El sol agafar el tren per anar a treballar. un dia al matí una senyora ben arranjada amb una enorme butxaca a sota del braç arriba fins a l'estació per prendre un tren que la va portar a una província molt llunyana de diverses hores per davant. Així que decideix preparar-se una mica per al viatge i per esperar el tren que arribés a l'estació mitja hora després. S'acosta a una botiga i compra ahí una ampolla de coca-cola ,un paquet de galetes i unes revistes, amb totes aquestes coses a sota del braç se sentia en un dels seients de l'estació. Posa les coses a un costat, obre la revista i es posa a esperar pocs minuts després 

se sentia al mateix banc, ella ho mira i s'aparta una mica no per donar-li lloc si no per prendre distància. Per a la seva sorpresa pel rabillo de l'ull veu que el jove allarga la mà i agarra un paquet de galetes, treu una galeteta comença a menjar-la malament i deixa el paquet de galetes entre tots dos. la dona pensa... que atrevit així aquesta el jove avui en dia, almenys hagués demanat permís jo l'hagués convidat , no s'ho vaig a permetre. Llavors sense dir cap paraula el mira fixament als ulls agarra al seu ves una galetita se la mostra i se la menja mirant-lo fixament als ulls. Daniel somriu i agarra una altra galetita, la dona pensa és un cara dur el jovent aquesta pèrdua. "Però ella no està disposada a dir-li res però li va a ser saber la seva disgust. així que agafa una altra galetita i el mira fixament als ulls i li fa girar la galeteta davant als ulls i li mostra la seva galeta i se la menja davant als seus ulls. 

El jove com tota resposta allarga la mà pren una altra galetita i se la menja mentre somriu i així continua aquest dialogà silenciós galletita ella galletita ell. Ella cada vegada més més allotjada i el cada vegada més somrient. fins que en un moment ella nota que en el paquet de galetetes queda només una galetita, ella pensa no es va atrevir a menjar-se l'última galetita. com si fos que Daniel escoltés el seu pensament l'allarga la mà agarra la galletita la part en dos 

y le ofrece a ella la mitad ella agarra la galletita con enojo y dice gracias, y el sonríe. Ella se mete la media galletita en la boca para terminar rápido con esta situación mientras el despacito despacito administra de a pedacitos la media galletita que queda. en ese momento llega el tren, ella esta furiosa agarra las cosas coge sus revistas las mete dentro de su bolso y se levanta para ir hasta el tren, se sube al tren y desde la ventana ella mira que Daniel se esta terminando el ultimo trozo de galletita y piensa en la perdición de la educación en la juventud perdida. en la falta de respeto. Siente la garganta seca de la galletita que se acaba de comer, entonces abre el bolso para sacar su lata de coca cola y encuentra allí en su bolso su propio paquete de galletas intacto. 

    

LA MARISA

 Era una Asturiana que feia honor a la seva terra, aquell accent, les seves expressions ( míralu, cómelu, les fabes con almejes....)., els seus plats típics de Gijón d'on era ella, una terra que estimava.

 Aventurera, volia sortir a conèixer altres indrets, indrets com Catalunya ( Platja d'aro), que és on va decidir venir a viure algunes dècades de la seva.

 Era alta, apersonada, amb corbes proporcionades, amb cabell fosc i pell molt morena, amb ulls grans de color mel, el seu nas era un xic prominent, però  proporcionat a tota ella. Llargues cames que sempre lluïa i posava al sol tant punt sortia. El seu vestir era extravagant, hippie, però amb estil, classe, sabia portar la roba amb molt d'estil totalment personal i intransferible, còmoda, pràctica, femenina, d'estroller, tota aquesta barreja, que he de dir que és també el meu. Va lligada la seva manera de vestir amb el seu caràcter alegre, proper, empàtica, amiga dels seus amics i dels que no també. Amb personalitat, el seu caràcter era fort, xocava a qui no estava acostumat al fet que una dona fes i digués el que volia amb educació però decidida i sense pèls a la llengua. Enamorada dels animals, sempre amb un company de vida de quatre potres i pelut, estimava el seu gos com un "fill", el seu últim gos es deia Rómel. Fins i tot va treballar a una discoteca de portera, cosa poc usual fa vint anys, però era ella, La Marisa i va fer el que va voler, sense preocupar-se que la poguessin jutjar, era una ànima lliure. Va tornar els seus últims anys a Les Astúries, on va morir massa aviat per qui l'estimàvem.

 

                                                                                                                              Sara Renau

 PACO EL BALLARÍ

És un home que vivia al meu poble, que malgrat tenir la seva mare i una casa on viure, ell sempre dorm al carrer. Sempre el trobaràs en algun banc del poble amb el seu cartó de vi al costat. És un home alt i prim, té un nas força pronunciat i la cara vermella, té els cabells foscos i sempre els porta repentinats per enrere o pel costat. Hi va haver una època que anava molt brut, amb els pantalons texans bruts, una camisa blanca plena de brutícia i unes sabates de vestir negres. Fa uns anys va entrar a gent gran i se'l veia molt bé d'aspecte físic, anava molt net i se'l veia content, encara que després d'un temps va decidir tornar al carrer perquè no li agradava estar allà.

     Alba Hernandez Garcia.

 " EL JUAN DE LA BARCELONETA"

Fa uns anys treballava realitza'n muntatges de sostres d'alumini i en una feina baix conèixer un personatge entranyable "El Juan" un supervivent de la època daurada de les drogues dures dels anys 80 a Barcelona.

L'home vivia a un pis molt petit de la zona més antiga de la Barceloneta , només entrar a les escales de bloc de pisos es podia sentir la pobresa junt amb l'encant de les construccions i uns els detalls que no trobaràs a un bloc de pisos nou. Allà vivia amb la seva dona , una dona grassa i amb pinta de no moure's molt, però ell , ell tenia algo especial, un home petit , prim i consumit per el cavall que tant corria per els carrers de Barcelona anys enrere.

Em va obrir la portal amb una energia impròpia de la seva edat i amb carisma envidiable i per suposat amb un porro a la mà , recordo perfectament les seves paraules "¿tu fumas ? tengo algo bueno."

Vam passar les hores parla'n i debatin sobre les injustícies de la marihuana , també dels seus tractes i negocis no es podia esperar un altre cosa d'un noi de 18 anys i un exdrogoaddicte , fins i tot va aparèixer un veí del bloc a seure al sofà i demanar-li un porro , era sorprenent la semblança que tenien un amb l'altre , realment sembla que la droga deixat a tothom igual de malament.

En acabar la meva feina ell em va oferir algo per fumar i vam riure una estona , sempre recordaré aquella tarda i per suposat no podré oblidar a EL JUAN DE LA BARCELONETA.

My crush

De Gelida (Martorell) i de família d'estructurada, però amb uns principis, un saber estar impecable i unes valors dignes d'admirar. De caràcter alegre i divertit, una mica insegura a vegades. Estatura mitjana i complexió d'atleta, ulls marrons quasi negres i una mirada profunda, llavis rosats com un maduixot i un somriure que il·luminà l'anima.


M'agraden els contrastos que fas en la teva descripció: de caràcter alegre però insegura, de família desestructurada però amb principis....

JUSTO

Justo era un gitano malalt del cap, viva al meu barri, la seva família eren venedors ambulants i a mi em feien por quan era petit. Era un home robust, amb cabell llarg i ondulat, de pell molt morena i amb un bigoti llarg com el d'en Dalí. Sabia cantar molt bé i jo el sentia des de casa meva. Quan volia es prenia la medicació i era una persona normal i corrent, però quan no, tenia a tothom espantat. Recordo que una tarda d'estiu a l'hora de la migdiada vaig sentir la policia i vàrem sortir tots al carrer, era en Justo que estava al teulat del veí, la seva mare havia trucat a la policia perquè el baixessin i se'l emportessin a un centre psiquiàtric però ell no volia baixar i els hi tirava les teules a la policia perquè no l'agafessin. Al final el varen poder agafar i se'l van emportar amb una camisa de força posada, allò em va impactar molt, mai n'havia vist cap...
Al cap d'un temps va tornar molt recuperat però després d'allò, quan el veiem els meus amics i jo sortiem corrents.

                                                    "Don Beto" 

En un barri molt animat i divertit d'una ciutat petita en la qual vivia quan era nena, van arribar nous veïns, una parella amb quatre fills i la sogra. 
La meva família i ells ens vam fer amics (encara que al principi no ens agradaven). 
L'home d'aquella família, era un home d'uns quaranta-tres anys més o menys, no molt alt, fins i tot baixet diria jo, era morè amb els cabells i els ulls negres, i un panxa content, molt simpàtic, li agradava molt parlar. Aquest senyor arribava a casa de la meva tia (que era on jo vivia), cada matí i deia: "estic enfadat jo" perquè nosaltres li preguntéssim -Per què?, i ell dir: perquè no he begut cafè. I així cada matí que vam ser veïns, fins que van marxar a un altre barri.
Recordo que a vegades als meus cosins i a mi ens feia molta ràbia quan aquest senyor arribava a casa cada matí, perquè a vegades no hi havia molt de cafè, però a aquest senyor sempre se li havia de donar cafè. La meva tia era massa bona. 

Caram amb Don Beto! Aquesta excusa per prendre cafè no l'havia sentit mai. Molt bona descripció. Bona feina!