L'esperança

L'esperança és l'últim que mor es deia a ell mateix quan es trobava en aquella situació. Només volia retrocedir el temps, desitjava que aquell moment no fos reial. Tancava els ulls i desitjava amb tot el cor no haver fet aquella pregunta. Però ja era massa tard, ara només li quedava ser fort...
I pensava una vegada i una altra si en veritat l'esperança és l'últim que mor. Perquè ell en aquell moment l'estava perdent.

M'agardat molt el teu microrelat. Sort que jo l'Esperança no la perdo mai!😂

La tempesta

Un cel negre amenaçava amb pluja, de tant en tant, els trons feien trontollar els vidres de la finestra.
Quina por! Em deia per dins, perquè ningú escoltés, la feblesa d'una ànima turmentada.
La pluja va arribar, i tal com va arribar se'n va anar, i l'ànima turmentada de sol se'n va emplenar.

Aquest microrelat és gairebé un poema. Sort que després de les tempestes surt el sol!

EL PLANETA


Els residus anaven inflant el planeta, estenent-se com un ventre gràvid, l'embrió no es desenvoluparia mai i avortaria diners, per després tornar a embarassar-se immediatament, fins avortar de nou. Després tornar a omplir-se fins destrossar el planeta sufocar les artèries, obturar els bronquis i destruir el MÓN. Contaminen .. contaminen..contaminen .........

Bon relat. Parla d'un tema que ens preocupa a tot però la imatge que has fet de la contaminació com un embaràs és molt potent. Bona feina.

 Adéu amics

I aquí estava, enmig d'una abraçada, amb aquells deu de sempre . 

En aquest moment semblava més un fins ara, que un adéu definitiu. Estava segura, dos anys com a molt, com a molt... Les amistats són per sempre - vaig pensar, o desitjar-.

I aquí estic deu anys més tard, recordant, amb aquesta abraçada solament. Suposo que en el fons tots sabíem que significava aquesta abraçada.

Dania, m'ha agradat molt el teu microrelat. En poques paraules explica molt i podem saber exactament com es sent la protagonista. Bona feina!