BIBLIOTECA DEL CASINO LA CONSTÀNCIA

El Casino de la Constància o també conegut com a Casino dels Nois va ser fundat l'any 1851 com a societat d'esbarjo i de diversió.

Degut als pocs coneixements que es donaven tant a l'educació pública com privada, aquest i altres centres intentaven complementar aquestes mancances mitjançant activitats culturals, lectures, reunions...

És per això que l'any 1879 van decidir crear la biblioteca d'aquest casino. Rebia les últimes publicacions en ciència i cultura d'aquell moment, encara que les de premsa nacional i internacional eren les més consultades.

Recollien molts llibres, molts diaris i setmanaris, fins que en un registre entre el 1910 i el 1915 es comptaven 2.552 llibres, repartits en 10 col·leccions; autors catalans, novel·la espanyola, novel·la europea, filosofia i política, art, tecnologia i oficis, ciències naturals, medicina venèria i anatomia, hemeroteca i premsa nacional i internacional.

El 3 d'abril de 1939, després que les tropes franquistes entressin a Sant Feliu de Guíxols, la biblioteca va patir un saqueig on es van endur 48 llibres, un 2% del fons, d'aquells autors que tenien un punt de vista social contrari als de la ideologia franquista o aquells que tenien una opinió diferent de la religiosa.

A causa de la inauguració de la biblioteca pública de Sant Feliu de Guíxols i el desinterès dels ciutadans, es va començar a veure aquest centre com a un exemple de patrimoni monumental i històric del poble.

Abans eren uns 1000 socis, actualment en queden només uns 200, els quals són persones ja grans i encara hi tenen accés, encara que no hi vagin gaire.

És un espai molt interessant per a visitar perquè hi ha llibres de tota mena i de mitjans del segle XIX, però cada vegada és menor l'interès cultural i del que va passar temps enrere.

MARC EN BICICLETA

MARC EN BICICLETA

En "Marc en Bicicleta" és un home que viu a Platja d'Aro, a una barraca de l'antiga discoteca Pacha. Però ell i la seva bicicleta sempre arriben fins a Castell d'Aro, on passa gairebé tots els seus dies.

És un home d'estatura mitjana, prim, però té una mica de panxa, amb uns cabells despentinats i sempre coberts amb una gorra color verd militar. Té el rostre cobert amb una barba que poques vegades arregla i una mirada apagada.

Jo sempre que el trobo sol ser al bar on treballa la meva mare. És una persona que veu alcohol diàriament i gairebé sempre va begut. Ho pots diferenciar ràpidament amb la seva veu, perquè quan va borratxo li costa esforços pronunciar bé les paraules i et comença a explicar anècdotes de la seva vida que no sempre tens temps d'escoltar, perquè duren uns quants minuts.

Sempre que he parlat amb ell o l'he vist tractar amb altra gent es mostra bastant agradable i educat. Encara que, segons vàries persones, a vegades té un mal beure i es torna una mica agressiu.

Un dia el vaig trobar amb la cara plena de ferides, esgarrapades i morats i li vaig dir que li havia passat, la seva resposta va ser: "és que ahir em vaig creuar amb un senglar anant en bici". Uns quants dies després d'això em va dir la meva mare que havia entrat al bar amb la cara tota plena de sang eixuta i cops, ella li va preguntar que li havia passat i li va respondre el mateix que a mi dies abans.

A vegades també fa petits treballs com netejar jardins o netejar cotxes a canvi de diners o moltes vegades també diu que amb un paquet de tabac o una caixa de cerveses en fa prou.

 L'hospital una icona històric de la història de Sant Feliu de Guíxols.

Podem dir que està situat "fora de muralles" perquè estaven com bé diu fora dels terminis de la muralla situada a la bora del Monestir unes de les raons va ser per no haver de pagar les quotes excessives que demanaven l'església catòlica i/o el que governava en aquella època. L'hospital va ser un edifici molt important dintre de la seva funció com ven descriu el nom, era una fundació administrada pel municipi i les areus que la bona gent del poble deixava per poder fer front a l'has d'espesses que es podia tenir a l'hospital com: material sanitari, menjar, manteniment del mateix edifici, etc. A la façana hi ha unes làpides de pedra del 1765 recordant aquestes persones que varen donar els seus llegats, tal com es pot apreciar a les fotografies de més a baix.
Aquest hospital va tindrà moltes funcions diferents amb el passar de l'època varen donar diferents utilitats o funcions.
Durant la gran Guerra i la Gerra del Francès, l'hospital es converteix en un hospital militar on acudien els ferits de guerra per rebre els primers auxilis i rebre les cures que calguessin.
Una altra funció, ja que l'agrupació del poble estava molt agrupada i per tal d'evitar pandèmies com en aquella època podia ser la pesta negra o la grip espanyola, mantenien ubicats tots els malalts dins d'un mateix edifici.
El 1839 es construeix un jardí botànic a l'antic hort de l'hospital, per tal de fer sentir aquesta mena de llibertat i poder sentir la tranquil·litat i la pau dins de l'hospital encara que estaven tancats.
El 1858 fins al 1966 s'instal·len les monges Carmelites que després varen sé rellevades pels monges de Sant Josep.
El 1966 fins al 1988 L'hospital combina la seva funció d'hospital per ancians amb les noves instal·lacions clíniques, si no que també neixen els primers infants. Més endavant els baixos s'instal·len els serveis d'urgències de la Seguretat social. El 1988 com última funció de l'hospital va ser com a geriàtric, fins al 2004 que les instal·lacions és traslladen a un nou emplaçament i una nova residència.
Cap al 2018 es va convertir en una part dels museus històrics de la història del mateix municipi.

EL CIPONA

Era un home alt, una mica gros i molt observador. La seva mirada era freda, els seus ulls no eren molt grans, el seu pèl a l'igual que la seva barba era de color blanc, quan passaves pel seu costat t'entrava tanta por, que t'oblidaves de tot el que havia al teu voltant, l'únic que volies era anar-te del seu costat. Sempre anava acompanyat del seu gos que era marró.

Vivia a un minut de casa meva, així que m'ho trobava molt sovint, es deia per allà que aquest home havia estat a la presó, que cultivava marihuana a casa seva i moltes coses més... jo no sabia si creure aquestes coses, fins que un dia vaig comprovar que un dels molts rumors que deien d'ell eren certes. Teniem una terrassa en comú que desde allà podies veure les altres cases i que tenien dins, vaig anar a veure la seva i em vaig trobar amb un munt de plantes de maria... des d'aquell moment la meva curiositat per saber qui era aquell home va augmentar.

  Tots tenim una història el Manel també.

Al matí, quan sortíem de casa a comprar amb la mare, sempre el trobàvem pel camí. Era un noi jove alt, prim i amb un t'arena tranquil. Al cap sempre mirant el terra com si s'avergonyís d'alguna cosa, gairebé no podíem veure la seva cara bruta per la pols i vermella  per estar molt de temps al sol.

Semblava guapo, tot i que amagava la cara amb una bufanda vella i furada, amb els pantalons esgarrapats i el jersei que  l'hi anava dues o tres talles més gran.

Van passar uns anys, sense trobar-nos aquell noi pel camí. Sempre silenciós quasi transparent, no es deixava veure. La mare en var explicar que el Manel que era com es deia es va queda sense mare i que el pare no li feia gaire cas. La seva àvia es va oferí a fer-se càrrec del nen i ara està estudien al poble del costat. Si tel trobes no el reconeixeràs. 

EN  JOAN CASTELL

Era un home que vivia en un poble petit amb la seva família una persona molt treballadora que sempre estava content amb tothom . Era prim ,fort, de pell fosca i ulls verds. Que cada divendres s'anava a fer les ungles el cabell etc. Era molt presumit quan anava alguna botiga tothom volia que entra-hi perquè sempre sortia amb tres o quatre bosses plenes , però de coses innecessàries només per gastar . Però el que la seva família i la gent no sabia és que ell s'havia convertit en un home ric però ningú ho sabia li havia tocat la loteria fa un any. Però ell seguia vivint al seu poble i seguia la seva vida igual perquè ningú sospites que li havia canviat la vida tant però com que ell era molt treballador ningú va sospitar de què li hagués tocat res perquè abans que li toque-si això ell era igual. Amb el seu solt ell gestionava de la seva manera. Compraba coses necessàries, etc i com que vivia amb la seva família i no tenia ninguna responsabilitat ell feia el que volia amb els seus diners i mai ningú va saber res.

En Raúl "Rules"

És un noi, que ara podem dir un home d'uns 40 any, un home que tot i això que té ja uns 40 anys es pensa que encara és un jove de 20 anys. No te'l seny gaire eixerit, ja que les drogues fortes i consumides diàriament, ara avui en dia quasi diàriament l'han deixat mal del cap.
És un home una mica alt, ossut i magre amb moltes cicatrius de tantes batalles al llarg de la seva dura i mal vívida vida. És molt busca bregues i sempre està busca'n picabaralla amb tothom i per no res, nosaltres que al coneixem diguem que és un home de metxa curta o un home misto que s'encén molt ràpid.

Al llarg del temps ha tingut molts problemes per causa de les drogues ja sigui les drogues dures o la marihuana, fa relativament poc per causa de les drogues han tingut dos problemes de gravetat que quasi li costen la vida. Una va ser per l'anomenada "weed" en anglès va rebre un bon cop a l'esquena amb un "machete" dit en castellà per causes vàries i per acusacions que no vénen al cas ni fan falta explicar, un altre cas va ser per l'excés de consum en un dia de la coca li va agafar un atac de cor que també quasi el mata l'hi varen haver de fer un vaipas coronari i el cor no el te amb ple rendiment, però com ja diuen "mala herba mai mor" i en aquest cas és l'exemple més clar.
Avui en dia els coneguts d'ell o els del poble de la meva edat només dient Rules o dient una frase molt típica i dita per ell "per altres causes que no fa falta explicar" Haver las manos!!....Haver.... e dicho Haver las manos!!!! Ja sabem qui és tot fen un somriure a boca oberta.

 " EL JUAN DE LA BARCELONETA"

Fa uns anys treballava realitza'n muntatges de sostres d'alumini i en una feina baix conèixer un personatge entranyable "El Juan" un supervivent de la època daurada de les drogues dures dels anys 80 a Barcelona.

L'home vivia a un pis molt petit de la zona més antiga de la Barceloneta , només entrar a les escales de bloc de pisos es podia sentir la pobresa junt amb l'encant de les construccions i uns els detalls que no trobaràs a un bloc de pisos nou. Allà vivia amb la seva dona , una dona grassa i amb pinta de no moure's molt, però ell , ell tenia algo especial, un home petit , prim i consumit per el cavall que tant corria per els carrers de Barcelona anys enrere.

Em va obrir la portal amb una energia impròpia de la seva edat i amb carisma envidiable i per suposat amb un porro a la mà , recordo perfectament les seves paraules "¿tu fumas ? tengo algo bueno."

Vam passar les hores parla'n i debatin sobre les injustícies de la marihuana , també dels seus tractes i negocis no es podia esperar un altre cosa d'un noi de 18 anys i un exdrogoaddicte , fins i tot va aparèixer un veí del bloc a seure al sofà i demanar-li un porro , era sorprenent la semblança que tenien un amb l'altre , realment sembla que la droga deixat a tothom igual de malament.

En acabar la meva feina ell em va oferir algo per fumar i vam riure una estona , sempre recordaré aquella tarda i per suposat no podré oblidar a EL JUAN DE LA BARCELONETA.