Al compàs de la música dansava, com si d’una ploma caiguent desde el cel es tractés, es movia per l’escenari la ballarina en plena solitud, només acompanyada per un focus que resseguia el seu camí, endevinant on posaria el següent pas.
Les seves llargues cames musculoses pel continu entrenament que requeria el seu ofici es transparentaven a través de les maies blanques que combinant-se amb el color de la seva pell quedaven rosàcies, i el seu petit cos que lluïa un tutú fet a mesura amb tuls que brillaven amb la reflexió de la llum i eren el desenllaç d’un corset verd clar, que decorava la seva ossuda clavícula i llarg coll de cigne, l’estrenyia i allargava la seva postura i tots els moviments amb els quals emocionava al públic. Acariciava l’aire amb els braços, com si pogués alentir les notes dels instruments o augmentar la velocitat al seu gust, ella tenia el control, de cada gest facial i volta que donava amb el seu nas aguilenc i grans ulls et feien sentir observat encara estar a metres de l’escenari, dues boles negres d’obsidiana que contrastaven amb la seva pàl·lida i venuda pell i el cabell ben agafat en un monyo perfecte sense cap cabell fora de lloc, i petites joies que feien un camí per aquells fils negres.
I de sobte amb tothom embadalit amb la seva temprança i habilitat innegable, la música fa silenci, fi del primer acte.
Alba Bartolomé, GES2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada