Salvador Espriu

Sóc una pedra, sí, una pedra.

Em trobo a la plaça Salvador Espriu.

Fa 31 anys que estic aquí; quan

encara tota la plaça estava ensorrada

hi havia un gronxador de ferro i un quiosc de gelats.

Amb el pas del tems he viscut moltes aventures,

algunes  un tant perilloses:                     

Mainada que amb els seus

jocs m’han fet volar,

mans que m’han fet servir per aixafar insectes,

i algun gos desaprensiu que m’ha pixat a sobre.

Fins i tot vaig conèixer al senyor Josep Tarradellas

L’any 1986, quan va presidir la inauguració

de la nova plaça.

Ara les tardes més entretingudes són aquelles que,

sense ànim de ser xafardera,

escolto algun que d’altre secret

que s’expliquen algunes persones

ben entretingudes mentre mengen pipes.

Sobretot m’ho passo genial quan

els alumnes de l’escola d’adults es graduen.

La cara de felicitat que fan quan es fan la foto

després d’haver aconseguit els seus objectius...

Això no té preu!

Oi que mai podríeu haver pensat

que una pedra tingués

una vida tan entretinguda?

-La pedra