Vivia al final del Passatge Victòria, on tenia la botiga de queviures la meva mare, a Santa Coloma de Gramanet.
Era de complexió feble, petita i prima. Els cabells esvalotats i de color negre, sempre anava desmanegada i bastant bruta. Tothom la coneixia per "Maria la loca".
Vivia en una casa, planta baixa mig arruïnada i amb un petit pati, allà deixava tot allò que recollia amb el seu carro. Així que l'assistenta social va demanar ajut a l'ajuntament i li van refer, ja que viva en un estat infrahumà, li van deixar molt bonica i molt neta.
Seguit va ser ella, una dutxa i suposo que li van treure tota la brutícia que acumulaven anys, encara recordo que quan es feia mal es curava amb cervesa i "tulipan", la margarina.
El seny el tenia una mica perdut! Però de tant en tant semblava que el que deia tenia sentit.
Els nens es reien i es ficaven amb ella, i tinc a la memòria com si fos ara com pujava les escales amb un gran ganivet, rovellat, i cridant improperis a les criatures inconscients dels seus fets.
La veritat és que feia por i a la vegada en feia molta pena, tot i que era petita m'adonava compte de les seves mancances. Mai va fer mal a ningú encara que semblés que mataria algú, tot el contrari era un tall de pa.
I un dia l'assistenta la va dur a les Llars Mundet on va passar la resta de la seva vida.
Molt bona descripció de la Maria. Bona feina!
Luisa m'has fet recordar a la nostra "Maria la loca". Pel barri on vivia de petita, a Hondures, també passava una dona que es deia Maria i també li deien Maria la boja. Que records i que casualitat, m'ha agradat molt la teva descripció.
ResponEliminaMolt bona descripció d'aquesta dona sembla que la post veura
ResponEliminaMolt bona descripció, m'ha fet recordar a una Maria del barri on jo vivia de petita, li dèiem Maria la loca.
ResponElimina